Una habitació utòpica (però real)

Irene Rodrigo durant el programa dedicat a Lolita, de Nabokov. Fotograma: À Punt.

La descriuen com una cambra on passen coses. Peça d’una casa, especialment de dormir o destinada a l’ús d’una persona. I fins i tot com la regió on naturalment es cria una espècie animal o vegetal. En aquest cas, i fusionant diccionaris, de dues definicions en faríem una. O fins i tot em quedaria amb la segona. Una cambra on es crien espècies animals. Més exactament d’aquelles enamorades de la literatura, i reivindicadores d’aquest art.

Recordo la meva adolescència a l’institut, a l’assignatura variable de literatura catalana només érem set alumnes. L’altra cinquantena de batxillerat havia decidit agafar-se qualsevol altra cosa que no contemplés les lletres. Va ser un dels millors trimestres de la meva vida. Gràcies a una professora absolutament involucrada, i posseïda per obres com el meravellós Quadern d’Aram de Maria Àngels Anglada, o La Plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, les lectures van ser excursions en què submergir-te en la vida de les autores, autors, històries i personatges era fascinant.

Segurament vaig canviar la perspectiva d’uns llibres que, instal·lat plenament en la cursa precipitada i mig caduca del sistema educatiu, estaven a punt de defenestrar qualsevol fascinació per a la lectura. El gir va ser bestial, i les pàgines van tornar a ser un bàlsam després de les lectures obligatòries de tots els anys passats. Un sotrac que ha marcat la meva passió pels llibres. Un sotrac que no ha sigut l’únic.

Encara no fa deu anys d’aquella classe de batxillerat, la biblioteca personal s’ha ampliat però els estímuls exteriors, sobretot des dels mitjans de comunicació, són quasi nuls. La cultura ocupa un percentatge massa invisible enmig un bombardeig d’informació inassumible per a qualsevol. I de sobte algú aixeca quatre parets, una finestra i una porta i et convida a passar. I a tirar les parets a terra, i a tornar a entrar. I a sortir a buscar històries, i perquès.

Irene Rodrigo obria la porta de la seva habitació des de feia mesos a través de la ràdio, i ara ho segueix fent a través de la nova i potent À Punt. Des del primer minut ens avisava, a través d’un fragment de La metamorfosi de Kafka, que “allò no era un somni”, i la veritat és que la potència comunicativa d’Una habitació pròpia és tan necessària com real.


Els escenaris exteriors aporten una força i coherència narrativa brutals. Fotograma: À Punt

Més enllà de la necessitat, però, d’un programa que parli de llibres, la importància de la creació d’Irene Rodrigo és la propulsió divulgativa i el com es teixeix un programa utòpic però tangible. La conclusió a la qual s’arriba cada dijous, des de casa, és que el producte que t’acaben d’oferir està cuidat i treballat al màxim, sobretot en les seves estratègies de conceptualització. Posar-te a analitzar Kafka a un quart de dotze de la nit és un repte titànic, que s’assoleix a la perfecció.

La transversalitat del discurs, el sortir a buscar històries sinèrgiques amb l’obra que s’analitza, els escenaris majoritàriament exteriors i reals, ens transporten dins l’obra. No se’ns demana que l’entenguem, senzillament se’ns marca el camí cap a la veritat i realitat que s’amaga darrere cada pàgina. Jo et transporto fins aquí i tu ja en trauràs les teves conclusions. En el fons cada obra, tot l’art, és subjectiu, i Irene Rodrigo ho sap. Imposar una perspectiva de cada llibre presentat no es contempla, el que es vol, i es requereix, és un lector i espectador crític, davant les pàgines i davant la televisió.

I és que, després de tot això, la història del títol triat els dijous a la nit segueix a la ràdio, el següent dijous a les vuit de vespre. I a través d’un Facebook Live, després del programa televisiu, on la presentadora, si és que podia trencar, encara més, la distància entre tele i sofà, xerra amb tothom que ho vulgui per comentar l’obra de la setmana. Els horitzons que es veuen des d’aquesta habitació són meravellosos.

Sembla que, d’una vegada per totes, algú s’ha cregut el que Virginia Woolf escrivia dins aquella cambra pròpia. I és que després de descobrir la d’Irene Rodrigo a la pantalla no hi ha cap dubte que “no hi ha cap barrera, cap cadena imposable a la llibertat de la ment”.

Aleix. Costa
Periodista. Relato. Guionitzo. Comunico. Les pauses i els silencis donen sentit a les paraules.

Leave a Comment