La teva música, Mai.

La teva música, Mai.
Leer versión en castellano

 

Trobem a faltar la teva música. Parlo en plural però en el fons, del cert, tan sols parlo per mi. Tot i així n’estic segur que comparteixo aquesta nostàlgia musical amb molta més gent. El silenci canta enmig una discografia delicada, sensible i única. La senzillesa barroca i minimalista d’una veu que no pot ser una altra que la teva, Mai.

De sobte, un bon dia, els discos es van difuminar i les cançons van perdre la continuïtat. Reivindico el plaer de desaparèixer sense dir res. De fet, aquestes quatre línies, volen ser, i són, de tot menys una exigència per demanar explicacions. Tampoc busco respostes. A vegades ens obsessionem en buscar el perquè a coses que tan sols esdevenen perquè són i sentim que han de ser d’una determinada manera.

Segurament aquest text neix de les ganes de comunicar-me amb les emocions que em provoquen les teves cançons però també amb una persona creativa, sensorial, transparent i tan sensible i delicada (que no dèbil) com la música que fa i imagina. Sempre he pensat que no hi ha tanta diferència terrenal entre Nena Daconte i la Mai Menesses. Se t’escolta transparent. S’agraeix.

Enmig un panorama musical saturat de composicions fabricades tan sols per rebentar les llistes d’èxits es troba a faltar el bàlsam de la teva guitarra i la teva veu. Es troben a faltar les lletres quotidianes, els relats senzills (que no simples) i les melodies que ballen entre l’acústic i les cordes elèctriques.

Es troben a faltar aquells àlbums on quedar-te amb el single és quasi un pecat. Aquelles tracklist(s) on a cada una de les cançons i trobava una nota, uns segons on aturar-me i degustar aquella dicció de les esses, aquelles is agudes on semblava que s’havia de trencar la veu.

Primer vam perdre les sabates sense preocupar-nos. Vas captivar. De la més pura intimitat amb En que estrella estará com a presentació incontestable (i diamants en brut com l’acústica de Pierdo el tiempo) viatjàvem al teu carnaval particular tenyit de l’essència Daconte però apujant les revolucions. A quilòmetres de distància de l’elèctrica Tenia tanto que darte (que segurament té un origen que necessitava revertir-se amb l’optimisme musical i revolució rítmica de la composició) ens vas deixar joies oníriques com El Aleph o pinzellades de poesia a (Cuando Mueren) Las malditas golondrinas.

La Mosca va ser un pont difús cap a un (per ara) darrer àlbum que va tornar a detonar tota la denominació d’origen mostrada a principis dels 2000. La portada feia olor de tu i l’essència de la solitud musical va ser del tot positiva en pentagrames com el de Gritar Alto o Catatónica.

I des del 2013, després que tornessis a crear un equilibri entre la realitat i aquell globus negre, que no en sabem quasi res de tu. A vegades però s’intueix o ens confesses que necessitaves una pausa, un punt i a part. Iniciar una nova projecció vital on la música havia de tornar a ser redesxifrada per recuperar l’emoció que algun dia li havies dedicat.

Respira, bada i estima. Però sobretot no deixis mai això tan necessari que és la música i la composició. No deixis de crear. Quatre anys després continuo esperant amb nostàlgia un àlbum ple de cançons teves. Un món cada dia més revolucionat i accelerat necessita, ara més que mai, el teu bàlsam. Esperem impacients la teva veu. A tu. La teva música, Mai.

 


Aleix. Costa
Escribo. Periodista cultural. Feminista.

Leave a Comment