El matí d’un 6 de febrer

Eren quarts de deu. Em despertava per anar a classe. Les quatre passes entre el llit i el lavabo eren gèlides. Els hiverns a Vic són una altra cosa. Recordo encendre l’estufa mentre em mirava al mirall aprovant unes ulleres massa marcades.

Mentre el mòbil es recuperava del Modo Avión nocturn anaven arribant diferents missatges, els vaig llegir, esborrar i com era costum vaig entrar a Twitter per veure tot el que havia passat aquella nit. Recordo veure la teva foto encapçalant una noticia. Durant uns instants pensava que algú havia recuperat algun dels Pilot vermell que havies escrit feia temps. Lluny d’això però, des del Diari Ara, comunicaven la teva mort.

Durant unes mil·lèsimes de segon vaig pensar que la companya de pis potser era a casa però abans de poder-ho comprovar (perquè no em sentís) les llàgrimes em queien ferotgement. Mai havia plorat tant la mort d’algú i de manera tan instantània. Potser ja portava mesos sense escoltar-te ni llegir-te i el subconscient em deia que estaves exprimint els últims mesos de la teva vida. Vaig tenir la sensació que les llàgrimes portaven setmanes esperant.

Sigui com sigui la sensació de ràbia, de tristesa i fins i tot d’una impotència desconeguda i paradoxal em van ferir, em van sacsejar. És de les poques vegades que he sentit un terratrèmol al cap, al cor i al cos. Lluny de no creure’m el que llegia l’única cosa que em venia al cap era el teu somriure i el teu optimisme. La teva dicció, la teva potència comunicativa. Records que encara em feien plorar més. Els teus Hi ha matins que… ressonaven dins aquell lavabo de pis d’estudiants, mig apedaçat.

Era una sensació molt estranya, t’havia conegut fugaçment però formaves part de la meva filosofia. Ets, Tati, d’aquella gent que et fa obrir els ulls i apreciar cada petit trosset de vida. Potser el que em va doldre més era adonar-me’n que vas marxar abans que jo fos plenament conscient de tot allò que deies i expressaves des de feia temps.

M’hagués agradat tenir més ocasions i excuses per poder-nos trobar, xerrar i parlar sobre la vida, que en el fons, tot i que sempre vaig contactar-te per parlar sobre periodisme, era del que sempre s’acabava parlant. Et preguntava “quins plans de futur” tenies i em responies dient-me que “Ser feliç. Jo el meu millor dia, el dia més feliç que jo recordo no és a la feina. Hi ha coses més importants a la meva vida que la feina. Jo quan sóc realiment feliç és quan estic amb la meva família, amb la gent que m’estimo”.

Recordo amb emoció, el record que David Trueba va tenir cap a tu recollint aquell Goya per Vivir es fácil con los ojos cerrados. Llegir tantes i tantes mostres d’estima cap a tu… de la gent que tant t’estima, d’amics, d’oients, de lectors. Tots parlant de la persona. Recordo La Tribu que et va dedicar l’equipàs humà que sempre t’abraçava. Vaig pensar que feliç et feia escoltar en Xavi Rosiñol dibuixant unes hores radiofòniques màgiques, senzilles, humanes, que van provocar més d’un nus a la gola.

Segueixo escoltant-te, segueixo llegint-te, i paradoxalment segueixo sentint que hi ets. Que bategues enmig les hores de feina, en aquell moment que has de parar per retrobar-te amb tu mateix. Aquella espurna, aquella indignació cap a les coses que senzillament et semblava que havien de canviar. Els relats de gent asseguda al parc de davant de casa teva, o els petits homenatges a les persones que sí”.

Joan Miquel Oliver afina uns “la la la laaaa” sobre la mateixa guitarra a la que tu vas posar-li les paraules d’un Suplement un cap de setmana al matí. Una cançó que cada vegada que sona em recorda que no, no va ser precisament un final feliç, però que malgrat tot, avui encara ens transmets aquelles petites però immenses parts de tu.

Gràcies, Tati.

 

 


 

Aleix. Costa
Escribo. Periodista cultural. Feminista.

Leave a Comment