“La La Land”: somnis, estrelles i persones


El film que ha escrit i dirigit Damien Chazelle és un caramel que desitjaries no acabar mai. Enmig una història senzilla però molt ben cuidada surts del cinema amb un inevitable somriure mentre no pots parar d’escoltar els acords d’un piano que Ryan Gosling simula tocar (és pianista al seu propi grup de música) a la perfecció.

De fet a la perfecció només simula tocar el piano. La seva interpretació es limita a seguir els passos d’una Emma Stone que s’apodera de la pel·lícula quan plora, quan riu, quan balla, quan canta, quan s’atura, es gira i mira. L’hi han fet un guió a mida i l’ha sabut potenciar a la perfecció. Fins i tot una dicció tan personal com la seva provoca empatia amb l’espectador cada vegada que comença a cantar.

La La Land és una pel·lícula americana, en tots els sentits. Se’ns mostra una ciutat de Los Ángeles cromàticament saturada per endinsar-nos dins un cosit d’escenes que ballen entre el decorat teatral i la realitat exaltant plàsticament cada plano. La fotografia, la llum i el color són delicadament bonics, els pseudoplans seqüència agilitzen el tempo i la simetria emmarca la dolçor justa que s’ha volgut desprendre a cada moment.


El film és seu, res més.

Moments plens de coreografies minimalistes però que funcionen molt bé. Tot plegat vestit amb un rerefons jazzístic continu que manté el fil sonor de la cinta. Realment La La Land no és res més que una història d’amor que es veu trencada per les ambicions personals. Sí, el típic plantejament, nus i desenllaç, però extraordinàriament cuidat.

Tècnicament està tan ben confeccionada que el relat cinematogràfic és comunicat amb èxtasi. El muntatge és de reverència, la fotografia queda dita i la Banda Sonora Original s’uneix amb la coreografia per acabar-nos donant allò que l’espectador vol veure: optimisme i entreteniment de bona qualitat.

Necessitem defugir de la rutina, de la negativitat que ens rodeja, de les obligacions, i La La Land ens ho dóna tot. No marcarà un abans i un després, no serà l’escola dels nous actors, cineastes i productors, però ha fet una cosa més difícil: innovar en el llenguatge. Fer un musical a ple 2017 és arriscat: pots caure en el producte més teenager o anar-te’n a un Grease millennial que faci olor de naftalina.

El film de Chazelle és una oda a la naturalitat davant la càmera tot i ser precisament el contrari. És un guió que projecta realisme però que necessita està treballat frase a frase, frame a frame.

Són més de dues hores aptes pels romàntics de les històries plenes de somnis però també d’aquells enamorats de l’art del cinema. Si no t’agraden els musicals no t’agradarà, però és possible que surtis de veure una pel·lícula que, com a mínim, t’haurà ensenyat que la vida són tres coses: somnis, estrelles i persones. Ah! I quatre notes de jazz.


Aleix. Costa
Escribo. Periodista cultural. Feminista.

Leave a Comment