Il·lustració d’Ignasi Font ©

 


De l’Atlàntida a Chaplin. D’una nova vida dels Déus a la més mística visió de l’entorn dels elefants. Plouen cireres i s’amaguen estrelles. Blaumut segueix tenint la capacitat de crear universos paral·lels gens llunyans al nostre. De fet diria que tan sols canvia la perspectiva del mateix cel que ens fa a tots plegats de sostre.

Després d’un Primer Arbre que remarcava l’essència de la veu i la simfonia del conjunt amb Equilibri, precisament, el troben: i molt. La contundència és anunciada per un primer tema que ens deixa clar que no renuncien a la fórmula fantàstica que tant els caracteritza. S’atreveixen amb una Atlàntida posada en escena sense far. Perduda enmig un oasi tens, potent, contundent i sobretot coherent i treballat.

Costa molt escoltar un disc sencer i que tot plegat et soni tan bé en conjunt. De fet la coherència melòdica i narrativa és brutal quan deixes estar el shuffle i degustes les cançons en l’ordre que és marcat.

“Houston no hi ha cap problema, aquí tot va bé”. Amb una mescla i masterització excel·lentment treballades, la nitidesa dels baixos i bateria acompanyen les cordes fregades i puntegudes que saben dibuixar a la perfecció l’acompanyament de les lletres de l’imaginari de Xavi de la Iglesia. M’imagino les seves idees i la radiografia em dóna com a resultat la nocturnitat i bellesa de l’animació de Previsions d’acostament. Un diminut telescopi que no para de projectar creativitat.



Bella sinestèsia. Estimulació compassada dels cinc sentits. “Diu que el record quan ja no hi és fa aquella olor de casa buida”. Te l’imagines i hi vas. La música és art però també comunicació. Les paraules poden ser-hi o provocar. Tot discurs ha de ser actiu davant el públic que l’escolta, al llarg d’aquest disc les paraules cobren vida per fer viatjar, on tu vulguis, la imaginació.

Se’ns avisa però que no cal ser pausats per mantenir la coherència. Arriba la nit i el quart de lluna minvant ens transporta, uns instants, a la caixeta màgica amb el nom gravat dels The Lumineers. Saltem a càmera lenta, fem l’amor i la tendresa, celebrem els fotogrames d’una nit o d’una posta de sol.

La mescla d’acústic amb elèctric crea un aparador de colors esplèndid i harmònic. Paraules senzilles entre paisatges minimalistes, o saturats.  “Asseguts, callats, parlant de tot i de no res. Hores que s’apaguen i s’encenen i que no veus mai més. Gires la cullera al mateix sentit del temps…”.

I sí, “s’hi està bé”. La confecció és quasi perfecta en un disc que no està gens enfonsat i tampoc necessita demanar ajuda. Que es pot escoltar de nit, i de dia. Que l’equilibri brilla durant unes tretze composicions que fins i tot s’atreveixen a vestir Charles Chaplin, amb vint-i-un botons i paraules.

Toqueu-lo. Desprecinteu-lo. Desplegueu-lo. Oloreu les pàgines i il·lustracions. El vestit és fet a mida per un dels millors treballs discogràfics de la música catalana dels darrers anys. Benvinguts al cel més alt que han vist mai les vostres celles.


Dels ulls de Noemí Elias ©