Amb gas, gel i llimona

Amb gas, gel i llimona

Em sento idiota quan m’apareix Final Feliç a la llista de reproducció i penso en tu. Sonava, de tant en tant, entre secció i secció. Entremig d’alguna cançó del Roger Mas o aquella, la dels Black Eyed Peas que t’agradava tant. Mai sé si he de parlar en passat o en present. I al final sempre ho acabo fent en present perquè no parlo de records, sinó de tu.

L’altre dia us escoltava, amb en Fel, en Xuri, el Xavi, la Núria i la Laura. Aquells I a tu què t’importa on els oients estaven disposats a rebre a tort i a dret per acabar rient tots plegats. De tots i d’ells mateixos. La dona que li deia garúgarú al seu home. La que no sabia ben bé com anava la mecànica i el Xuri li va dir que havia de triar entre números normals, i números romans. Que reies però sabies contraposar la situació per no ferir a ningú. Perquè t’estimaves els oients, perquè saps que la reciprocitat fa la ràdio. Que sempre he tingut la sensació que t’entusiasma la gent.

Et veig al metro, al mercat, fent una aigua amb gas, gel i llimona, i cada vegada que em creuo amb un Smart. Et veig a la Diagonal i al Camp del Barça. Et veig quan vaig a Saifores i quan endreço els prestatges i em trobo aquell treball de recerca de quan feia segon de batxillerat. Et veig a les festes majors quan sona l’I gotta feeling. Et vaig veure l’altre dia quan vaig xerrar amb la Núria al mig de Barcelona, i quan parlo amb el Xavi si les rutines televisives ho permeten.

Et veig quan vaig pel carrer i el cervell es fixa en alguna cosa aparentment insignificant però enèrgicament humana. Com aquella noia jove que cuidava el seu avi assegut en una plaça. Com quan persegueixo el temps corrent en una cursa en la que no he demanat participar. Com quan em desperto i sento que puc canviar el món. O aquells matins que em miro la ciutat amb ulls de turista.

Tinc els “pirulos vermells” (que deia en Feixedas) que escrivies a l’ARA guardats en un arxivador. Retallats i mig grocs. A la foto, rius. I parlo de tu, amb les persones que sí. I ara els llegeixo, un dia qualsevol.

“I quina pena es desencís, que rotunda i que valent; no va ser, precisament, no va ser un final feliç”. I no va ser-ho. No va ser un final feliç. I tinc la sensació que tot i ser un final, encara latent, mai acabarà de ser un final amb tot el que un final significa. Perquè no és que no vulguem que t’acabis, és que no t’acabes, senzillament, perquè no pot ser. Perquè no és. Perquè ets, encara. Tot i no ser-hi com ens han ensenyat que hem d’existir. Contagies, i desprens. Ara, avui. 

Em sento idiota quan parlo de tu, i penso que només vam seure a la mateixa taula durant una hora. La meva perspectiva no és la mateixa dels que formaven part de la teva vida, dels que compartien hores al voltant d’una taula amb tu. I sense coneixe’t sento que et conec. Creo versos massa mediocres quan reflexiono sobre tu, i l’espai del nosaltres. I arribo a la conclusió que hi ets. I no em pregunto res més.

Mai sé si he de parlar en passat o en present. I al final sempre ho acabo fent en present perquè no parlo de records, sinó de tu. “Plogui nevi o faci sol, m’agrada pensar que hi ha una part de nosaltres que no ens pertany. Que depèn de coses tan grans com la llum, l’aigua, el fred o el vent. I em recorda, que malgrat tot, que malgrat l’asfalt, els gratacels i internet”, Tati, “encara som una mica part del món”.


Aleix. Costa
Escribo. Periodista cultural. Feminista.

Leave a Comment