Lluny, a punt de tocar-se

La directora Elena Trapé durant el rodatge d’una de les escenes

Els amics arriben en mal moment. De fet ja fa temps que han marxat. Sobretot de la seva vida. Entre fracassat i insatisfactori Elena Trapé crea un Miki Esparbé quasi omnipresent, que farà trontollar el ritme vital de cada personatge i les respectives interrelacions. L’escriptura a sis mans ha resultat magnífica. Els perfils barrocs i humans sostenen un film que es dibuixa a la vegada que les relacions comencen a esborrar-se i l’espectador s’hi comença a identificar.

Les distàncies és una de les produccions de la temporada després de sortir, molt merescudament, subratlladíssima d’un Festival de Màlaga que només fou el preludi del recorregut per sales que acaba de començar. La crisi dels trenta, el fet d’haver de marxar a l’estranger per trobar feina i altres tòpics massa repetits només sobrevolen una cinta que ens parla, sobretot, de qui som, de l’aparador social i de les distàncies no físiques entre les persones. Uns leitmotivs que encara que puguin sonar excessivament existencialistes i utòpics, assoleixen cada un dels objectius proposats.

Des del principi s’entra en un ecosistema on cada detall és important com a conseqüència conscient d’una cura tècnica i artística intencionadament buscada. Guió, fotografia, so, color, direcció. Tot enmig un Berlín que, està més que demostrat (com s’ha vist en altres pel·lícules recents com Júlia Ist o Victoria), proporciona una fredor i espessor en el miratge que atrapa a la vegada que enterboleix avisant que de comèdia, com a molt, la ironia. El drama és intens però pausat, i sense ser explícit, a través d’un tempo excel·lentment mesurat, construeix el relat crític i directe exigit pel guió.

Un relat immers en uns diàlegs i silencis que semblen escrits per a ella. I és que tot i la química que es respira entre tots els personatges, tot i la impecable interpretació de cada un d’ells, la pel·lícula és Alexandra Jiménez. Aquella que recorda a la fugaç Alícia de Café para llevar o la irònica Eva a la frustrada sèrie de Mediaset. L’equilibri en el seu personatge és perfecte. La projecció feminista és ella, la superació, l’autodestrucció, la gelosia, la mediació i, fins i tot, la bogeria.

El plantejament és senzill, el detonant també i el desenvolupament encara més. Però la subtilesa i naturalitat amb la qual està filmada cada escena demostren, una vegada més, que senzill no és simple i que el cinema és absolutament compatible, i s’autopondera, amb les situacions aparentment senzilles, els silencis llargs que desxifren estats d’ànim, i sobretot, els personatges amb una motxilla emocional tan ben construïda.

Elena Trapé ha dirigit un metratge que camina entre la intimitat i la crueltat, amb una dosi d’humanitat que fa que tot plegat sigui tant versemblant com àcid. Despulla els personatges i ens projecta, a totes nosaltres, indefenses davant la pantalla. Perquè cada situació té un prisma, cada solució una gamma cromàtica, però quan la distància és emocional el terratrèmol sacseja a tothom. Sobretot quan s’està lluny, però a punt de tocar-se. ¿Dónde coño estás, quién coño eres?

 


Aleix. Costa
Periodista. Relato. Guionitzo. Comunico. Les pauses i els silencis donen sentit a les paraules.

Leave a Comment